PAPERS
PER A
TOTHOM
Una campanya perquè ningú no es quedi enrere
Els efectes del confinament per la pandèmia del coronavirus ens obren la possibilitat d’empatitzar amb situacions que fins ara veiem molt llunyanes: no poder treballar, el futur inestable, sortir al carrer amb por a ser identificat, no poder anar a l’escola o patir per si el sistema sanitari t’atendrà. Aquesta és la situació permanent de milers de persones migrants sense papers.

Aquí i arreu, no tenir papers implica no tenir drets: no tenir permís de residència ni de treball. I si no pots llogar un espai per viure ni pots treballar, l’única alternativa de vida legalment possible és la pobresa i la marginalitat crònica.

A Catalunya i a la resta de l’estat, moltes persones estan o han estat en aquesta situació irregular (sense papers). Moltes d’elles, a més, realitzen feines essencials per la supervivència de tota la població: serveis sanitaris, professorat, treballadors de botigues d’alimentació, transportistes, pagesia, cuidadors de persones grans o dependents, etc.

Són veïns i veïnes que ja viuen als nostres pobles i ciutats i que pel fet de no tenir papers no podran afrontar la crisi social i econòmica que vindrà en igualtat de condicions. Per això, és imprescindible la regularització de totes aquelles persones que actualment es troben en situació irregular i garantir que poden desenvolupar el seu potencial. Drets i deures: iguals per a tothom.

Avui, Volem acollir, el lema que ens va unir el febrer del 2017 en la manifestació més gran del món a favor de l’acollida és més necessari que mai.

Perquè ningú no es quedi enrere, papers per a tothom!
Cada societat es definirà per la manera d’afrontar aquesta crisi
PAPERSPERATOTHOM

Comparteix     
Què vol dir no tenir papers?
- Estar lluny de la teva família sense saber quan la podràs tornar a veure.
- No poder treballar amb contracte de feina.
- No poder llogar un lloc on viure.
- Tenir por a sortir al carrer, que et detinguin, t’empresonin en un CIE i et retornin al teu país d’origen.
- No poder desplaçar-te lliurement. Les fronteres sempre estan tancades.
- No poder tornar a casa per acomiadar-te de les persones estimades.
- No tenir garantida la sanitat ni l’educació dels teus fills i filles.
És possible regularitzar les persones sense papers en el context actual?
Sí. Per fer-ho no caldria cap reforma de l’actual llei d’estrangeria –una llei injusta i anacrònica que cal derogar–. N’hi ha prou amb aplicar el seu article 127, que estipula la possibilitat d'emprendre una regularització extraordinaria “quan es donin raons d’interès públic o de seguretat nacional”.
Algunes coses no són injustes per naturalesa, són decisions polítiques.
Hi ha algun precedent?
No seria la primera vegada que l’Estat espanyol proposa una regularització extraordinària. L’any 2005, amb l'anterior ordenament, el govern Zapatero va regularitzar més de 700.000 persones. Actualment, es calcula que hi ha 600.000 persones sense papers.
Què diuen els Drets Humans?
L’article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat”. No tenir papers implica no tenir la possibilitat de tenir una feina amb contracte, amb drets i deures. Això nega l’entrada d’ingressos econòmics i condemna les persones sense papers a la pobresa, les quals, inevitablement, es veuen obligades a sortir al carrer a buscar menjar per sobreviure com sigui, tot i poder ser contagiades i posar en perill la vida pròpia i la dels altres. La dicotomía entre morir del virus o de gana vulnera clarament el dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat.
La regularització temporal de professionals del sector sanitari o agrari és acceptable?
Alguns estats han previst regularitzar la situació d’aquelles persones que el mercat o un sector concret necessiten. És el cas, per exemple, del sector agrari o sanitari. A més, alguns contemplen fer-ho només de forma eventual. Però els drets no es poden atorgar de manera utilitària. Els drets són universals. La regularització sense condicions és l’única opció possible.
Una demanda compartida
Aquesta campanya, a més, s’emmarca en un context on hi ha desenes de campanyes en l’àmbit europeu amb la mateixa reclamació. A l’Estat espanyol ja hi ha més de 900 organitzacions adherides en diverses campanyes que demanen la regularització urgent de les persones migrants que resideixen a l’Estat espanyol.
Aziz
Aziz
Impulsor del Sindicat de manters i la marca Top Manta.

Ha sobreviscut 13 anys sense papers dedicant-se a la venda ambulant. Ha estat tancat a un CIE cinc cops, tres dels quals ha estat deportat al Senegal.

Des del col·lectiu manter, han impulsat dues iniciatives per fer front a la Covid-19: un taller de confecció de mascaretes per a hospitals catalans i un banc d’aliments per a les persones més vulnerables de la ciutat de Barcelona.
Navjot
Navjot
Treballa d’Auxiliar d’Infermeria a l’Hospital Clínic.

El seu pare va ser el primer de la família que va venir cap a l’Estat espanyol. No va ser fins que portava 9 anys aquí que va aconseguir els permisos per reunir-se amb la seva família. La Navjot va estar 10 anys sense poder veure el seu pare.
Miguel
Miguel
Va venir amb un pla estatal que contractava treballadors temporers de Colòmbia per a la collita de la fruita de Lleida.

Desprès d’anar i venir durant sis anys, la necessitat econòmica de la seva família, greument afectada pels conflictes entre l’estat i les FARC, el va motivar a quedar-se i començar els tràmits per un permís de feina regular. Actualment té un permís de 3 anys que li impedeix demanar la reunificació familiar.

És pare solter d’una noia adolescent que viu amb l’àvia de 72 anys. En Miguel té gairebé 40 anys i no creu que pugui tenir més fills. L’entristeix no haver pogut fer de pare de manera presencial, diu que mantenir la figura educativa paterna a través de videotrucades és gairebé impossible.
Karim
Karim
És de Bangladesh, va marxar de casa als 20 anys i en fa disset que viu a Barcelona tot i que encara no té NIE (número d’identificació de persones estrangeres), per tant, té la llibertat de moviments limitada.

Després d’un llarg periple per aconseguir permís de treball i residència va poder llogar un local i muntar-hi un petit supermercat amb l’ajuda d’uns familiars. Volia estudiar, però li va ser impossible perquè la seva família depenia totalment dels seus ingressos. No ha fet mai vacances. Ara té por de no poder pagar el local que regenta perquè ell seria l’únic de la seva familia que podria beneficiar-se d’ alguna ajuda social.

La resta porten anys a l’espera de rebre els papers de l’Estat i no tenen dret a cap tipus d’ajuda ni a buscar-se la vida fent qualsevol feina amb contracte.
Yacouba
Yacouba
Va venir en patera des de Mauritània a La Gomera, un trajecte molt perillós de quatre dies en què cinc companys seus van morir ofegats.

Fa deu anys que viu a l’Estat espanyol, l’ha recorregut de dalt a baix seguint les temporades de treball temporal als camps de fruita, verdura, raïm, maduixes, olives, etc. Durant quatre anys va treballar sense papers, explotat i amagat.

Passa les nits fent videotrucades amb la seva dona i la seva filla que viuen soles a Mali. Les ha pogudes visitar quatre cops en els últims deu anys. Vol reunir-se amb elles aquí, però des de Mali no es poden comprar bitllets d’avió a Europa sense un visat de l’ambaixada, que fa sis anys que els hi deneguen de forma regular. Des de l’Àfrica fins a Europa no existeixen vies legals i segures.
Perquè ningú no es quedi enrere
Casa nostra, casa vostra
Qui som?
Som un col·lectiu de persones voluntàries i independents preocupades per la multitud de problemàtiques socials que travessen el món en el què vivim. L’any 2017, vam impulsar la campanya #VolemAcollir per demanar que es fes efectiva l’acollida de persones refugiades i migrants a Catalunya i a l’Estat espanyol. La campanya va incloure més de 3.000 actes arreu del territori i va finalitzar amb un gran concert solidari al Palau Sant Jordi i la manifestació més gran del món a favor de l’acollida.
Avui, volem acollir, segueix sent un lema més necessari que mai!